Aquest és l’article que vaig redactar en nom d’ICV-EUiA per la secció d’opinió política de Mollet a Ma de desembre 2012

Per aquestes dates es compleix ja un any de la pujada al govern del PP i de Mariano Rajoy al seu capdavant. Rajoy va guanyar les eleccions amb un discurs planer consistent en dir que calia “confiança” per redreçar la economia, que aquesta anava malament per la mala gestió del PSOE i que amb el PP es podria girar la situació sense ajustos contra la població.

Un any després tenim 1 milió d’aturats més, s’ha pujat el IVA 3 punts, s’han tornat a no revaloritzar les pensions, els funcionaris han deixat de cobrar una paga extra (el que representa una baixada de salari del 7%), s’està privatitzant la sanitat on s’ha instaurat diverses formes de copagament, s’ha acabat amb la gratuïtat de la justícia, s’ha precaritzat l’educació i tots els treballadors han vist retallats els seus drets d’una forma brutal amb reformes laborals que han provocat dues vagues generals.

Lluny de sortir de la crisis, la hem empitjorada fins a límits desconeguts. En comptes de tenir més confiança tothom ens veiem desesperançats, afectats directament per les conseqüències d’aquestes polítiques. Tots coneixem, o patim en les pròpies carns, el cas d’un aturat, un desnonat, un avi que ha de ajudar als seus fills i que ell mateix no pot arribar a fi de mes. Baixa el consum i això provoca més atur que baixa el consum i així fins a carregar-se tota l’economia. Aquesta és la “gran” gestió de la crisis del PP.

Però cal dir que el PP simplement ha continuat les mateixes polítiques de retallades que havia començat el PSOE, que ha practicat CiU a Catalunya i que venen imposades per la Troika Europea (BCE, FMI i Comissió Europea). Tot sota una lògica neoliberal de posar l’economia financera especulativa per davant de la economia productiva real i del benestar de les persones. Se’n recorden de la constitució europea? Doncs aquest és el model que amagava: l’Europa dels beneficis dels capitals.
I el pitjor és que ja podem veure com evolucionarem pel camí d’aquestes polítiques: Grècia o Portugal són l’exemple vivent de que passa amb els països que són arrastrats per la senda de l’austeritat. I tot, perquè? Perquè cal pagar els deutes dels bancs, mantenir els seus beneficis… Aquesta és la veritat: s’està produint un transvasament de rendes de les persones (en forma de sous i serveis socials) a la banca privada que rep milers de milions d’ajuda pública. Aquesta és la veritat: els impostos d’un desnonat serveixen per pagar el forat del banc que el desnona. Els que han provocat la crisi ara són premiats i els salvem de deutes per mala gestió o els hi regalem serveis públics perquè facin negoci. No només era una gran ESTAFA el que ens ha portat a la crisi, sinó que la sortida de la crisi continua sent una ESTAFA encara pitjor.

Cal canviar aquesta situació, cal ser conscients i lluitar per canviar les coses perquè és perfectament possible. Els partits polítics que han permés aquest desastre han de ser desallotjats del poder per evitar que continuïn fent mal i de tot això ha de sortir una societat nova, regenerada, crítica, conscient… que posi la economia al servei de les persones i dels seus drets i no dels bancs, dels rics i dels poderosos.