-
30
oct.
El 24/10/2011 vaig ser investit regidor de la ciutat de Mollet. Vaig concorrer a les eleccions municipals del 22/5/2011 en el número 4 de la candidatura d’ICV-EUiA, vam treure 2019 vots , un 11,69 % amb el que treiem 3 regidors (ens vam quedar a 18 vots de treure el quart). Posteriorment, la nostra cap de llista, Noemí Fernández va haver de dimitir per motius laborals, el que va comportar que jo finalment entrés com a regidor al ple. Això d’entrar a l’ajuntament amb la legislatura començada té un avantatge (o no, segons es miri) i es que pots parlar. Vaig aprofitar per elaborar el discurs que us adjunto.
També podeu veure la noticia a CONTRAPUNT on hem vam demanar el discurs que van tenir la gentilessa de penjar sencer en pdf a la seva web
http://www.contrapunt.cat/noticia/15928/francisco-sancho-soc-un-roig-no-massa-perillos-pero-compromes
Aquest és el text, confio en que us agradi:
He de dir primer de tot gràcies al poble de Mollet per haver-me atorgat l’oportunitat d’assumir aquest càrrec de regidor. Assumeixo aquest càrrec no com un orgull o un honor, sino sentint tot el pes de la responsabilitat que representa, confesso que em tremolen una mica les cames. Corren temps en que això de la política i la representativitat estan en entredit. Jo em compromento a que no em faltaran esforços per estar a l’alçada d’aquesta tasca.
També penso que es bo començar trobant punts en comú amb la resta dels regidors que seiem en aquestes cadires. Estic segur que si dic que comparteixo sincerament l’objectiu de millorar el bé comú estarem tots d’acord. Comencem bé, llavors.
M’agradaria aprofitar les meves paraules d’investidura per parlar de 4 temes.
El primer és que, ara sí, em sento orgullós d’incorporar-me a una petita llista de gent normal, bé potser no tan normal, una llista de gent honesta i treballadora, lluitadora compromesa amb el seu poble, …la llista de persones que des de l’espai polític i històric de la coalició ICV-EUiA han estat regidors i regidores a l’Ajuntament de Mollet.
Aquest espai polític és el del PSUC que va fer front al feixisme i que va lluitar heroicament els 40 anys de dictadura per recuperar les llibertats robades. Segur que aquest paper fonamental en la lluita contra la dictadura va ser clau en que un poble treballador com és Mollet fes que les seves primeres alcaldesses una vegada recuperada la democràcia fossin l’Anna Bosch i la Carme Coll.
La història d’aquest espai polític a Mollet a aquests anys de democràcia ha estat carregada, com no podia ser d’una altra manera d’encerts i errors, però el que no ha faltat mai és aquest esperit de lluita, d’honestedat de la seva gent. Em sento corresponsable d’aquesta història encara que molta no l’hagi viscuda i no em puc estar de citar a tall de breu exemple alguns noms. És una història de pluralitat com poden representar els noms de Juan Luis Gallardo o Jesús Carrasco, de referents intelectuals com Xavier Garcia, de noms que són història com Fernando Jiménez i alhora present com Josep Torrecillas, hi han lluitadors infatigables com l’Antonio López i joves carregats de futur com el Marco Gómez o la Marina Escribano.
I em deixo molts, però si d’aquesta llista de regidors i regidores he de destacar a algú, aquesta persona és la Noemí Fernández. Més enlla de que sigui la meva predecessora, la Noemí exemplifica el bo i millor dels nostres ideals. Entre 2007 i 2011, els anys en que ha estat regidora i portantveu del nostre grup, la Noemí ha demostrat que és veritat que hi ha una altra forma de fer política. Ha mostrat un seny que moltes vegades només tenen les dones en un món com el polític massa masculinitzat. Noemí posa la seva capacitat de treball i la seva voluntat de diàleg per sobre de qualsevol altra cosa. Unes virtuts que de vegades crec que no han estat suficientment valorades. Crec que aquest ple trobarà a faltar la lucidesa de la Noemí. Encara que la ciutat sempre comptarà amb ella, amb la seva participació, amb la seva feina que és el mes important.
Perquè, ho he de dir, m’he referit a la llista dels regidors però tinc clar que el més important és la gent, tota, que comparteix els nostres ideals, el nostre programa polític.
És aquest programa el que defensaré des de el grup municipal d’ICV-EUIA, un programa que té com a eixos la lluita contra la crisi sense que augmentin les dificultats pels més febles, la defensa dels serveis públics de qualitat, la participació, la lluita pel medi ambient, el manteniment de l’estat del benestar, l’austeritat i la transparència a la gestió municipal.
En definitiva: un món més just amb una economia al servei de les persones i respectuosa amb el medi ambient. Aquesta és la nostra idea d’allò que els deia al principi de millorar el bé comú.
Paso al segon tema, que seria una sincera declaració d’idees. Un, quan accepta el càrrec de regidor, ha de fer, i ho trobo molt bé, una declaració de béns i una declaració d’interessos. Jo crec convenient fer també una declaració d’idees.
És conegut públicament que soc comunista. És una paraula massa atacada, tant que costa fer-la servir, suposo que és normal que t’ataquin de forma ferotge quan un qüestiona d’arrel l’estat de les coses. Però què voleu que us digui fins que trobem una paraula millor aquesta és la que em defineix. No sóc comunista per dogmatisme, ni per tradició familiar. De fet, estic disposat a canviar d’idees si la vida o la història em demostressin que estic equivocat, de moment no és el cas, ans al contrari. Tampoc sóc comunista per antagonisme amb altres idees, em sento còmode amb les paraules socialista, o anarquista o republicà o indignat o rebel o inconformista o quesejo, em pasa que estic amb els oprimits, amb els d’abaix… i per això soc una persona d’esquerres. Hi ha molta gent que pensem semblant, més del que ens imaginem. Suposo que potser sóc comunista per que em prenc massa seriosament, massa literalment, això del “bé comú”.
Hi ha una cançó de Raimon que diu “d’un roig encés voldria la vida i dir les coses tal com són”. Em sento molt identificat amb aquestes paraules. Ja esta dit: “soc un roig”!!, un roig no gaire perillós, si voleu, però convençut des de la total honestedat intel·lectual i compromès perquè no hi ha altre forma seriosa de ser roig.
L’actual crisi, que és en realitat una gran estafa, fa més evident que mai que és el sistema capitalista el que no funciona. Que la lògica del màxim benefici individual a curt termini ens porta al desastre. Però és més, sempre m’ha sobtat que posem la democracia, “una persona un vot”, com el millor sistema polític, estic d’acord però alhora acceptem acríticament que el sistema econòmic en el que vivim, el capitalisme, funcioni segons la llei “un dòlar, un vot”. Perdoneu, pero no ho entenc. Amb aquesta lògica hem construït un món en que la economia humana gira entorn a immenses masses de capital especulatiu, mercats li diuen, que fan i desfan sense respectar res i contra els que, ens diuen, ens hem de sotmetre … ho sento, però em nego a acceptar-ho!!.
L’altre dia sentia a l’Arcadi Oliveres dir “que per cada dòlar que es mou al món en economia real i productiva es movien 300 en l’economia especulativa”. Us adoneu del què vol dir això?.
En realitat, la lluita de classes no està ara en la relació patró-treballador sino que el que està passant és que hi ha un 1% de la població, els que controlen les finances i els bancs, les grans multinacionals, els grans partits polítics i els grans mitjans de comunicació, que tenen el total control del que passa al món. I a l’altra costat la resta, el 99%, els treballadors amb feina o sense, els pensionistes, els autònoms, els comerciants, els petits empresaris. Tota la gent que en definitiva viu i vol viure del seu treball productiu i que ara estem a expenses del que decideixin aquest 1%.
Sino mireu el que està passant: es precaritza la feina i augmenta l’atur a la vegada que alguns banquers es prejubilen amb sous de milions, es treuen impostos al més rics (succesions, patrimoni) alhora que es retallan serveis públics fonamentals com la sanitat o l’ensenyament. Com en diem d’això? Això cal canviar-ho, no creuen?
Algú dirà que ja estan aquests bojos d’ICV-EUiA parlant del món mundial. No pateixin, em consta que això és només un ple municipal d’una petita ciutat. Sabem perfectament que als ajuntament no es fan lleis ni es pot canviar l’economia i que, a més, també pateixen les dificultats derivades d’un model polític que no els tracta com es mereixen. Però també aquí hi han representants locals dels grans partits polítics les seves veus són significatives, i d’altre banda sempre m’ha agradat aquella frase que diu “Pensa globalment, actua localment”.
Penseu per un moment, podem recordar sense anar més lluny que només fa un mesos aquesta ciutat va ser notícia a tots els mitjans de comunicació per la seva gestió dels sous dels seus governants. El que fem aquí, les decissions que prenem, com gestionem també forma part del tot global, té un impacte… en alló que diem de millorar el bé comú. Pemsem globalment i actuem localment, Fem-ho!!
Dit això, ara paso a la tercera part de la meva intervenció, la que crec més important:
Després de fer aquesta declaració d’idees un sempre té el perill de quedar marcat, encasillat en un paper i és una cosa que no m’agradaria en absolut. Tinc les meves idees com les té tothom però per sobre de tot crec en la POLÍTICA, que ens fa humans i que és el motor de procés civilitzatori de la humanitat. Crec en el diàleg i en la capacitat d’enteniment.
De vegades confonem el significat de la paraula lleialtat i ens pensem que vol dir submissió o adhessió inquebrantable i no és això. Lleialtat és fonamentalment ser honest i sincer, no fer trampes. Dir allò que es pensa i fer alló que es diu. En aquest sentit estic segur de que seré lleial a aquest ajuntament, al seu alcalde i a tots els regidors que composen aquest ple que, en defintiiva, tenim la tasca de representar a tots els molletans i molletanes.
I de vegades els millors amics són aquells que et critiquen constructivament. Estic segur que tot i les diferències no faltarà des de el nostre grup municipal aquesta lleialtat i aquesta actitud permanent de voluntat de diàleg i de mà estesa. Per la meva part, aprofito per confessar que segueixo amb interès i atenció totes les aportacions que es fan des de tots els colors polítics de la ciutat. Evidentment, no sempre estic d’acord però no perdo oportunitat d’intentar entendre als demes i aprendre coses.
En quart lloc, permeteu-me un petit espai per una llicència personal.
Tinc que fer una menció especial a dues persones molt especials a la meva vida. Són la Cecilia, la meva filla, i la Vanesa, la meva companya.
A la Cecilia tot i tenir només un any i mig li he d’agrair dues coses. La primera és que amb el seu creixement em demostra una cosa que sempre havia pensat: que els éssers humans som llibres en blanc quan naixem. Li podria ficar al cap les idees més absurdes, com que els homes i les dones tenen diferents drets o que hi ha persones més importants que unes altres pel color de la seva pell, li podria inculcar odi o violència, dogmes, el que sigui… Els éssers humans no són ni bons ni dolents per naturalesa, som cervells de plastilina capaços d’allò millor i d’allò pitjor. És l’educació, l’entorn social, el que crea la diferència. En segon lloc la Cecilia em recorda cada dia que tinc la responsabilitat de deixar-li un món millor que el que jo vaig rebre dels meus pares. Segur que tots els pares compartim aquesta motivació, no sé jo si ens en sortirem.
Per la Vanesa, no he trobat paraules, i mira que en tinc, per agrair la seva presència a la meva vida. Només puc dir que l’estimo, que l’estimo molt. I que em seria materialment impossible assumir aquesta tasca sense la seva ajuda. Tinc la sort d’haver trobat una companya amb la que comparteixo ideals i somnis. Si com a regidor faig alguna cosa bona o útil més del 50% del mèrit és de la Vanesa. Si ho faig malament serà només culpa meva.
No acabaria mai si tingués que enumerar a tota la gent, familiars, amics, companys de lluita política i d’activitat social a la que hauria d’agrair un fotimer de coses. Així que confio en que tots ells siguin conscients de que són molt importants per a mi i que els estic agraït per sempre.
Però jo no seria qui sóc si no fes menció en un dia com avui de dues persones: Juan y Cecilia.
Juan y Cecilia son mis padres y si algo me chafa el día es que ellos no estén aquí hoy. Cecilia murió hace ya 20 años cuando tenia 50, y Juan hace 4, a los 67. Estan enterrados en el cementerio de Mollet. ¿Saben? Uno no puede escoger dónde nace pero sí puede escoger dónde vive y dónde muere. Ellos eligieron Mollet y esa es la razón última por la que yo estoy hoy aquí. Ya ven qué cosas.
Juan y Cecilia nacieron en un pueblo de Málaga justo acabada la guerra civil, hijos de familias humildes, pobres para no usar eufemismos, tuvieron una infancia muy difícil , obligados por las condiciones economicas a trabajar desde niños, apenas pisaron la escuela. A finales de los años 60 mi padre emigró a trabajar a Alemania y con el dinero que ahorraron pudieron comprarse un piso en Mollet, en la Plana Lledó, donde ya vivían algunos familiares y amigos atraídos por las oportunidades de trabajo que aquí se daban. Desde muy pequeño yo fui consciente de las dificultades económicas de la familia y, sobre todo, de que yo estaba accediendo a una educación que ellos lamentablemente no habían podido tener. Me parecía horriblemente injusto. Supongo que es esencialmente esa conciencia de la injusticia social, de la desigualdad de oportunidades la base de mi visión del mundo.
Con todo, a pesar de todas las dificultades, tengo que decir sinceramente que mis padres eran las personas más inteligentes del mundo. Eran buenas personas, honradas, honestas y trabajadoras. Hicieron todo lo posible y más para que a sus hijos no les faltara de nada. Y yo no puedo estar más que agradecido por ello.
Estoy seguro que si estuviesen aquí estarían orgullosos de mí. Yo sólo puedo decir públicamente que estoy muy muy orgulloso de ellos. Puede que no sean ejemplo de nada, no eran activistas sociales ni políticos pero con el amor hacia mí, a mis hermanos, a su familia, con la solidaridad y ayuda mutua a los vecinos y a los amigos, con su trabajo … seguro que ayudaron a hacer mejor este gran país de este pequeño planeta.
Acabo, gràcies per l’atenció i la paciència. És costum d’aquest ple introduir cites poètiques en molts discursos, m’agrada, però com que no sóc gaire amic de les solemnitats i sóc, només, un noi de barri acabaré amb una frase d’una cançó de Rosendo. “No hay tiempo que se pueda perder justificando un retraso”
Quedo al servei dels veïns i veïnes de Mollet. M’incorporo amb humilitat a una feina en marxa, la de fer d’aquesta ciutat i d’aquest món un lloc millor per viure tots…
Salut, alegria i ganes per canviar el món.
Gràcies
none
